29 de març de 2017

Trilogia Marxista (3): Una nit al teatre o Amor en conserva

“L’entrada del teatre de l’Artesana lluïa com el dia d’una gran estrena. La gent acudia mudada, vestida amb les millors robes de l’armari”

Foto: Miquel Bové

El telèfon no deixava de sonar des de feia uns minuts, però ningú no tenia esme de despertar-se per a agafar-lo. Quan callà, començà a sonar el timbre de la porta. Donat que no obtenia cap resultat, qui trucava decidí finalment cridar des de baix a la plaça, i acompanyar els crits de pedretes que anava tirant als vidres del balcó.

La Lucia fou l’única que acabà despertant-se i guaità a veure qui era. I quedà ben sorpresa! Ni se n’adonà que del biquini negre ribetejat d’or només vestia una peça.

La visita inesperada era, ni més ni menys, que la dona del client dels Johnson, la que havien seguit a la platja durant tot el matí. Què devia voler?

Per tota salutació, quan la Lucia li obrí la porta, digué:

—Et queda molt bé aquest biquini. Sincerament. Encara que et falti una peça.
La Lucia, torbada, es tapà els pits amb els braços creuats i la feu passar.

El Jota i el Miquel ja s’havien espavilat i l’esperaven drets al menjador. El Jota Efa però, encara no havia sortit de l’habitació. La Lucia se n’hi anà per a vestir-se.

—Bona nit —feu la dona, dirigint-se al Jota—. Suposo que encara no hi ha novetats. Volia dir-los que aquesta nit el meu home anirà al teatre, a l’Artesana. Fan una sessió golfa amb una sèrie de pel·lícules dels germans Marx.
—Només per això, ha vingut?
—Bé, volia portar-los…
La dona tragué alguna cosa de la bossa i els ho allargà. Eren unes calces de blonda vermelles i negres. El Jota calculà a ull que li quedarien que ni pintades.
—Eren al cotxe —feu la dona—. I no són meves.

El Jota Efa i la Lucia no sortiren de l’habitació fins que la dona marxà.
—És pot saber que coi fots? —cridà el JF, tan aviat sentí com es tancava la porta.
Anava en calçotets i amb el cabell embullat.
—Feinetes extres —contestà el Jota.
—Que no saps que el seu home ens ha contractat per espiar-la a ella?
—Ah, si? —feu el Miquel.
—No podem treballar per a les dos parts.
—És que…

El telèfon interrompé l’explicació del Jota. Son germà aixecà l’auricular abans del tercer ring.

—Johnson&Johnson —feu
Era el seu client. O sigui l’home de la dona que acabava de marxar.
El Jota Efa escoltà uns instants, digué “d’acord” i després penjà.
—Diu que la seva dona anirà aquesta nit a l’Artesana —explicà, incrèdul.
—No s’ha trobat pas uns calçotets al cotxe? —preguntà el Jota.
—O se toparan de morricos o no irá ninguno de los dos —sentencià la Lucia.

Tenien el temps just de menjar alguna cosa. Però sabien del cert que en aquell pis no hi havia coses a menjar.

—Iré a encargar unas pizzas —s’oferí la Lucia.
—De mentre anirem analitzant el cas —digué el Jota, amb posat d’Hercules Poirot.
Son germà se’l mirà de dalt a baix.
—O sigui que mentre la Lucia i jo seguíem la dona, tu devies seguir l’home —feu
—Seguíem! Que jo avui he fet de detectiu també —apuntà el Miquel.
—I que és el que heu vist? —preguntà el Jota Efa.
—Una paia espectacular, tú —contestà el Miquel.
—Heu fet fotos?
—No ha passat res —digué el Jota.
—En tot el dia?
—En tota la tarda.

Mentre el Jota Efa s’anava a dutxar, el Jota i el Miquel es quedaren fullejant un llibre recopilació de les millors dites del Groucho Marx. N’hi havia algunes que el Jota afirmaria que el veritable autor n’era ell mateix. Per exemple: “Perquè li diuen amor quan realment volen dir sexe?” o “No pensi malament de mi, senyoreta, el meu interès per vostè és purament sexual”.

—Mira aquesta! —feu el Miquel—: “Fa temps vaig conviure gairebé dos anys amb una dona fins que vaig descobrir que els seus gustos eren exactament iguals que els meus: els dos estàvem bojos per les noies”.
—¡Vaya! —exclama la Lucia entrant amb dos caixes de pizza a les mans—. ¿Mirando libros indecentes? Podíais haber puesto la mesa.
Abans que pogués deixar les capses damunt la taula, sonà el timbre de la porta.
—Si que hi ha moviment avui! —digué el Miquel.
—Ves a obrir tu mateix —demanà el Jota.
El Miquel se n’anà passadís enllà i tornà al cap d’un moment, tot nerviós. Havia mirat per l’espiell i s’havia trobat amb la dona espectacular que havien tingut al davant tota la tarda.
—És la Marilyn Monroe dels Tollets!
—Però sí era morena!
—¿La supuesta amante del marido?

El timbre de la porta sonà unes quantes vegades més mentre parlaven fins que fou el Jota Efa qui hagué de sortir de la dutxa, amb la tovallola lligada a la cintura i renegant com un carreter (“Mecasum la porta i el marxisme i la mare que ho va parir tot, ja!”).

—¿Johnson&Johnson? —feu una dona amb dolç accent sud-americà, de somriure lluminós, ulls clars i cabellera negra.
Era la dona de cos espectacular de la platja!
—Pues a lo mejor sí que la frase esa de Groucho es la clave de la cuestión. Marido y mujer se la pegan el uno al otro con la misma —reflexionà la Lucia.
—Massa fàcil!

El Jota Efa estava pensatiu al sofà. Que els dos membres del mateix matrimoni els haguessin encarregat de trobar proves incriminatòries contra el respectiu cònjuge, era excepcional. Bé, era una cagada de son germà, el Jota, que ja veuria com arreglarien. Que marit i muller s’entenguessin, ambdós, amb una dona, amb la mateixa dona, ja no era excepcional, era més aviat una cosa sobrenatural. Gairebé com la bellesa d’aquella dona: feréstega, irresistible, hipnòtica.

I que havia vingut a fer aquella dona a casa seva?
“¡Me habian hablado tanto de ustedes!”, digué. Total, que venia expressament a conèixer-los i a demanar-los uns autògrafs i… a remenar el cul. El Jota i el Miquel ja se n’havien anat darrere seu, bavejant. I ell… ell…
—¡Maño! ¿Cenamos o no cenamos? —cridà la Lucia.

L’entrada del teatre de l’Artesana lluïa com el dia d’una gran estrena. La gent acudia mudada, vestida amb les millors robes de l’armari. Les parets del vestíbul s’havien decorat amb fotografies en blanc i negre emmarcades dels germans protagonistes de la nit: Groucho, Chico, Harpo, Gummo i Zepo. A dins, el pati de butaques —entapissades totes elles de color lila amb l’escut de Falset en groc— exhibia la seva elegància.

La Lucia i el Jota Efa havien arribat sols. Ell s’havia posat una americana i uns pantalons de fil beix i un jersei blanc. Ella un vestit negre llarg i entallat, amb un escot elegant però prometedor. A son germà el Jota i al Miquel no els havien vist més des que marxaren rere la morenota, abans de sopar.

Donaren un cop d’ull a la platea, intentant localitzar la dona del seu client. Efectivament era allí, a primera fila, a la segona butaca de l’esquerra. Se suposa que guardava la del costat per a la seva amiga. Trobaren també el seu client, a la fila que donava al passadís central de sortida. Estava assegut a la segona butaca de la dreta. Guardava lloc per a la seva a amiga, també? Com més hi pensava menys entenia tot aquell embolic.

Les llums van començar a apagar-se i se sentí l’habitual anunci de “La funció començarà en breus moments. Si us plau apaguin els telèfons mòbils…”.
El Jota Efa agafà la Lucia del braç i se n’anaren a seure a l’última fila, costat del passadís.
La sessió començava amb “Amor en conserva”, traducció lliure de l’original “Love Happy”. Ja era ben estrany que la primera pel·lícula a projectar fos justament la penúltima on van aparèixer els germans. Però la majoria d’assistents no semblà preocupar-se. Semblaven recordar-la bé. Sobretot l’esperat moment en què la Marilyn Monroe fa una breu aparició. “Unos hombres me siguen”, deia ella. “No me diga. No puedo comprender porqué”, contestava el Groucho. Tothom arrencà en rialles.
No era per a menys, pensà el Jota. Potser no se n’adonava aquella dona que la sensualitat que desprenia era irresistible?

—La morenaza que esperamos, en cambio, lo tiene muy claro —digué la Lucia.
Exacte. Però al final de la pel·lícula, mentre s’encenien els llums i la gent aplaudia, van poder confirmar que la dona del seu client continuava sola. Ell també. El Jota i el Miquel no havien aparegut.
Sortiren a fer un cigarret a fora.
—¡Hombre, Ionzo! Cuanto tiempo zin verno.
El sargento Malaga passejava per davant la porta del teatre amb el cigarret a la boca i els polzes al cinturó.
—¿Le gustan los hermanos Marx? —preguntà la Lucia.
—¿Marz? ¿Eze no e el inventó del marzismo?
—No hombre, no. Ese era Karl Marx. Estos hacían películas cómicas —explicà el Jota Efa.
—¡Ah, bueno! Pero no puedo dijtraerme. Eztoi de trabaho. De vigilansia.
—¿Hay algun político dentro? —feu la Lucia.
—¡Que va! Doh sientífico. Matrimonio. Bien avenío. Se ve que eztan en pozezión de argún zecreto compartío.
—¡No me diga! —exclamà la Lucia amb els ulls com a plats.
—Bueno… Eto e informazió reservá.
—No padezca —el tranquil·litzà el Jota Efa.
—Er zecreto eztá bien guardao… mientra zigan junto. Er peligro é que ze zeparen. Entonze er zecreto podría caer en mano de gente mala: marzista, comunijta, terrorijta… É un Azunto d’Eztao.
—¿Y viven aquí?
—Poz zí. Llevan un vida mu normá y dizcreta. Tu ya me entiende.
—¿No seran unos que tienen un volkwagen escarabajo de color amarillo?

El Jota Efa entrà corrents a dins i agafà el fotògraf i cronista oficial del poble. Calia que fes una foto del seu client i una de la dona d’aquest, que es veiessin asseguts, sols, sense cap companyia.
Després tornà a fora. Convencé el sargento que l’havia d’acompanyar, que era qüestió de vida o mort, que li assegurava una detenció referent al cas que el faria guanyar una medalla al mèrit.

—Tu vigila, Lucia; por si viene la mulata.

A la casa de l’avinguda Catalunya on vivia la suposada amant del seu client i de la dona del seu client, després de trucar cinquanta vegades hagueren de forçar la porta.

Pujaren les escales amb sigil. No se sentia soroll. El sargento desenfundà la pistola, més espantat que valerós. Al primer pis, amb un menjador, una cuina i un petit lavabo, no hi havia ningú. Pujaren al segon: una habitació a l’esquerra, un lavabo més gran al mig i una altra habitació a la dreta. L’habitació de l’esquerra estava buida, ell llit fet. La porta del lavabo obert oferia una panoràmica de tot el seu interior: blanc, asèptic i buit. A l’habitació de la dreta hi havia el pastís: un garbuix de cossos, llençols embolicats, peces de roba escampades pel terra, alguna ampolla buida,…

—¡Quieto to el mundo! —cridà el sargento apuntant amb la pistola.
El Jota Efa calmà el sargento sense formular ni una paraula.
No hi havia sang. Però tampoc no reaccionava ningú.

A l’habitació de l’esquerra, sobre l’escriptori hi havia l’inici d’una carta: “Año 58 de la revolución…”, deia i relatava els seus avenços en els intents per trencar el matrimoni de científics clients dels Johnson.

—¡Una ezpia marzizta! —exclamà el sargento.

La presumpta autora, de pell color cafè amb llet i cabellera negra, jeia al llit en tota la seva nuesa torbadora, entrelligada amb els cossos del Miquel i el Jota. La frenètica batalla amorosa els havia deixat a tots exhausts. Per això no havien arribat a anar al teatre. Subestimar la resistència del Jota havia estat un greu error de la sud-americana perquè ara, adormida, sense la totalitat de les seves armes de seducció, un home com el sargento podia ser capaç de manillar-la i detenir-la.

—¡Que cabrone! ¡Quien pudiera gozá de una hembra azí!
—No mire sargento. O no se atreverá a detenerla —avisà el Jota Efa.

Minuts després un dispositiu policial sobredimensionat i sorollós es presentà a la casa. El sargento ficà la mulata dins un cotxe mentre els flashos de les càmeres dels reporters de la ràdio local immortalitzaven el moment i un dispositiu especialitzat entrava dins la casa per a escorcollar-la de dalt a baix.
El Jota Efa s’emportà son germà i el Miquel com va poder. La Lucia ja era a casa.

—¿Ha pasado algo?
—Nada especial. Problemas con las mujeres.
—La mulata no ha vuelto y tu cliente y su mujer se han ido del cine por separado sin coincidir ni verse.
—Bien Ya te contaré.
—¿Qué hacemos ahora?
—Esperar

Dos setmanes després el Jota Efa no havia tingut cap notícia més del seu client ni el Jota de la seva clienta. Semblava com si les sospites mútues haguessin desaparegut.

—¡Que extraño que ni tu cliente ni su mujer hayan dicho nada más!
“Deu ser el moment de fer la factura, ja”, pensà el Jota Efa.

O sigui que quedà amb el seu client en un bar i li presentà l’informe. No havien trobat proves que la seva dona tingués un amant. A més hi havia una foto en què ella es veia sola, asseguda al cine de l’Artesana. Cas tancat. I cobrat.

Feu quedar després el Jota amb la seva clienta. Acudí a casa i va rebre també un informe negatiu respecte a la possibilitat que el seu home li fes el salt. Adjunt, hi anava una foto en què se’l veia assegut sol a l’Artesana.
La dona arrufà una mica el nas.

—I les calces de blonda? —preguntà
—¡Mías! —saltà la Lucia—. Era para probar que pasaba.
Una altre cas tancat i cobrat.

Per la seva banda el matrimoni sabia que la dona amb qui havien estat festejant tots dos havia estat detinguda. Oficialment ells no havien comés adulteri ni l’un ni l’altre. Ara podrien negociar un nou acord més avantatjós amb el Govern. El seu amor podia continuar en conserva.

** FI **

Trilogia Marxista (1): Un dia a la platja o Animal Crackers
Trilogia Marxista(2): Un tarda al riu o Sopa d’oca
Trilogia Marxista(3): Un nit al teatre o Amor en conserva

Booking.com

Sigui el primer a comentar

Deixar una resposta

La seva adreça de correu no es publicarà


*


A internet des de 1998