29 de març de 2017

Trilogia Marxista (2): Un tarda al riu o Sopa d’oca

“La tarda transcorregué plàcida. L’home que havia de vigilar, amb aquella amiga de cos espatarrant que l’acompanyava, es limità a gaudir d’aquella placidesa”

El Jota Efa i la Lucia arribaren a casa afamats i de mala jeia. Al damunt, a la taula encara hi havia les restes de l’esmorzar del Jota. On coi es devia haver posat?
—Pues si. ¡Alguna cosica de comer nos ha dejado! —exclamà la Lucia veient la capsa de galetetes d’animals oberta damunt la taula.
—No pateixis. Alguna cosa farem —replicà el Jota Efa.
—Pues mientras, me ducho. Así me quito la sal.
—No tindràs temps —feu el JF des de la cuina.
—¿Que dices? —preguntà la Lucia ficant-hi el cap dins.
El Jota Efa li mostrà un sobre que sostenia amb els dits.
—Sopa de ganso —anuncià.
—¿Sopa de qué?
—Venia de mostra amb una col·lecció de pel·lícules dels Marx.
—¿Sopa? ¿Con este calor? ¿Y quieres decir que no estará caducada ya?
—No hi ha res més.

El Jota acabava d’apagar un altre cigarret. El paquet de “Chesterfield” era buit. Buscà una paperera per llençar-lo però aquell jardinet —molt mono i tot lo que vulguis— no tenia cap paperera. Mirà a banda i banda i, en no veure ningú, picà amb el taló de la sabata vora un arbret fins que aconseguí fer un clotet. Feu una bola amb el paquet buit, el ficà al clot i ho tornà a tapar. Llavors sortí de casa l’home que havia de vigilar. Pujà a l’escarabat groc i arrencà.

—Merda! —exclamà el Jota, que no tenia cap mitjà de transport.
Sortí corrents rere el cotxe per la vorera de l’altra banda de carrer, intentant evitar que sospitessin que el seguia.
De sobte, a l’avinguda de Catalunya, l’escarabat groc s’aturà davant d’una casa. El Jota alentí la marxa. Va poder veure com una dona de figura impressionant sortia de la casa i pujava al cotxe.
—Merda! —tornà a exclamar, entenent que se li escapava allò que estava buscant.
Quan el cotxe arrencà de nou el Jota s’aturà definitivament, esbufegant. Ja no hi havia res a fer!
—Vols un plat de sopa?—preguntà algú que s’acabava d’aturar costat seu amb una furgoneta Citroen destartalada— O és que fas auto-stop?.
Era el seu amic Miquel.
El Jota no s’ho pensà dos vegades. Pujà a dalt d’una revolada.
—Segueix aquell cotxe —ordenà.
—Com a les pel·lícules —feu el Miquel somrient.
—Portes tabac?
—D’embolicar.
—Fes-me’n un, que t’aguanto el volant.

El volkswagen seguí el traçat de la carretera fins a l’alçada de la fàbrica Falbar, llavors girà bruscament a l’esquerra, pel carrer de la bàscula. El Miquel hagué de lliurar apressadament el cigarret al Jota i prendre possessió del volant. Aconseguí no perdre de vista el cotxe que seguien i no quedar massa en evidència. Començava a sentir-se un professional de la persecució.

El Jota, sense immutar-se, havia encès el cigarret.
—Fumador compulsiu? —preguntà el Miquel
—La gana que em fot —respongué el Jota.
—Veus com sí, que volies un plat de sopa.

Continuaren recte fins al final del carrer Pau Casals i giraren a la dreta. Cap a Marçà. Van travessar el poble i seguiren el viatge. Cap a Capçanes, doncs. Passat el pont sobre la via només quedava la possibilitat de desviar-se cap a la dreta i enfilar cap a Els Guiamets, però van tirar recte. Després giraren a l’esquerra, cap a la cooperativa, i van encarar el carrer que baixava cap a la piscina. Però passada la piscina no es van aturar, seguiren avall fins agafar el camí de la Fou. On coi anaven?

Travessaren una riera totalment eixuta i seguiren camí amunt. Quan portaven un bon tros recorregut ja no quedaven gaires possibles destins. El Jota ja feia estona que s’ho pensava. Ara ja era pràcticament segur: Els Tollets.

—Tu portes banyador? —preguntà.
—Jo? No en tinc —digué el Miquel.

Van aparcar al primer racó que van trobar. Calia evitar que els del cotxe groc els veiessin apegats al seu cul. A peu, van arribar fins al paratge natural que es formava quan l’aigua del barranc de la Vall s’embassava entre les formacions rocoses creant tolls o basses que en aquella època de l’any eren d’un atractiu irresistible. Com bols i plats de sopa de diferents mides, pensà el Miquel. Això sí, freda.

El Tollets: un paradís gairebé secret que fins feia poc només coneixien els capçanencs però que s’havia acabat convertint en una atracció per al jovent i els amants de la natura de tota comarca

El Tollets: un paradís gairebé secret que fins feia poc només coneixien els capçanencs però que s’havia acabat convertint en una atracció per al jovent i els amants de la natura de tota comarca. El lloc estava bastant concorregut a aquella hora. Colles de nois i noies que reien i jugaven a capbussar-se; xiquets que es llençaven en bomba als tolls més fondos; parelles submergides fins al coll declarant-se amor etern en silenci; gent de mitjana edat amb la cara de satisfacció que produeix el fet de saber-se afortunat per poder gaudir d’aquell regal de la natura; dones d’edat avançada que volien demostrar el seu esperit jove i liberal. Sobre les pedres, xiques soles de cossos harmoniosos que s’estimaven més estar-se estirades per a què tothom les pogués admirar. Asseguts amb l’aigua fins a l’alçada del pit, molts homes passejaven la seva vista per tot el paratge, observant i parant atenció a totes aquelles xiques que prometien el paradís enmig del paradís.

 

El Jota localitzà l’home que seguia en un toll a sota mateix del camí d’accés. Devia estar a la trentena, com la seva dona; fibrós, atlètic i, això no obstant, amb pinta d’intel·lectual. La dona que l’acompanyava, en canvi, era d’una bellesa animal tremendament poderosa. De cabellera negra, ulls clars i pell color cafè amb llet. Quan s’incorporà lleugerament per arribar a la bossa on tenia el tabac el Jota pogué adonar-se que tenia uns pits de categoria. Anava despullada, doncs?

—Me sembla que no farà falta el banyador —feu el Miquel, com si hagués llegit el seu pensament.

Localitzaren un petit toll buit. Quedava a l’altra banda del barranc, davant per davant de la parella que espiaven. Al costat tenien una colla de jovenetes en edat d’institut que feien bastant xivarri.

—Johnson, aquetes xiquetes també es banyen despullades —avisà el Miquel.
El Jota mirà al cel, reclamant ajuda.
—I amb la gana que porto!
—T’embolico un cigarret? —s’oferí el Miquel.
—Per compassió.
—Per compassió, no; per amistat.
—Pel que sigui, però dóna’t manya.
A l’hora d’encendre’l, el Miquel rebuscà entre la roba que havia deixat feta un bunyol a la seva vora, però no trobà l’encenedor.
—Que voleu foc? —preguntà una noia d’aquelles veïnes de toll.

El Jota i el Miquel tingueren la impressió que en comptes de foc se’ls oferia tota sencera. Dreta al seu davant era com l’estàtua d’una deessa altíssima i imponent, amb un cos de marbre llis, d’anques dibuixades lleument, pits breus i cabellera indòmita. La noia s’acotxà i els donà foc. Somrigué, coqueta, i se’n tornà amb les seves amigues, caminant amb estil però sense artificis, com si passejar-se nueta fos el més natural del món.

—No t’estranyi que d’aquí una mica aquesta aigua comenci a bullir —remugà el Jota.
El Miquel s’imaginà mig submergit en una sopera. Amb la calor que feia!

La tarda transcorregué plàcida. L’home que havia de vigilar, amb aquella amiga de cos espatarrant que l’acompanyava, es limità a gaudir d’aquella placidesa. Escoltar el soroll relaxant de l’aigua, sentir els moixonets esquitxant el silenci, gaudir de la lleugera remor de les fulles agitades pel vent. De tant en tant, ambdós sortien de l’aigua i s’estiraven al sol, damunt les pedres. Eren moments en que tots aquells petits sorolls que conformaven el silenci semblaven callar i el silenci es feia més intens. Totes les mirades dels banyistes, homes i dones, semblaven concentrar-se en aquell cos de proporcions àuries, recobert de pell color cafè amb llet, ulls clars i cabellera negra.

Quan se n’adonaren, el sol ja s’arrossegava per terra, il·luminant els llocs alts amb una llum agònica.

—Potser seria hora d’anar a menjar alguna cosa —suggerí el Miquel.
—Emboliquem un cigarret, Miquel. Així, mentrestant, enganyo la gana —demanà el Jota.
—Bé deu tocar un bon sopar i una vetllada romàntica, després de tant de relax —afegí el Miquel, assenyalant la parella que vigilaven amb un gest del cap.
“Ni que sigui un plateret de sopa”, pensà sense dir-ho.
—Si, és clar. Sinó ja em diràs tu de que serveix sortir amb una paia tan bona —feu el Jota.

La majoria de gent ja havia sortit de l’aigua. S’eixugaven, es vestien, recollien els paquetets, feien un cigarret. Les jovenetes que tenien al costat ja havien marxat. Mira que no haver quedat amb elles un altre dia, ni tant sols haver-los demanat el telèfon! Ja és ben bé que això de treballar és un càstig diví. Sobretot si el que espies va acompanyat de la dona més bella del món.

L’objecte de vigilància del Jota semblava no tenir pressa. S’ho prenia en calma. I la seva amiga encara més. De sobte, un i l’altre es vestiren d’una correguda. El Jota i el Miquel, sense tovallola, s’eixugaren com pogueren i sortiren corrents. Abans no agafaren el cotxe, feren maniobres i donaren el tomb per encarar el camí en sentit contrari, el volkswagen groc ja havia agafat un gran avantatge. Quan l’enxamparen eren gairebé al poble de Capçanes. Referen tot el camí de tornada que havien recorregut a primera hora de la tarda. De nou a Falset, el cotxe s’aturà a l’avinguda Catalunya. La morena espatarrant baixà, feu dos petons a l’home i entrà en una casa.

—Potser aquesta xicota et faria alguna cosa per menjar —digué el Miquel —. Una sopeta, ni que sigui.
—Amb aquesta dona no menjaria. M’aniria consumint fins a morir d’inanició —contestà el Jota.
—No sembla pas que l’home que vigilem tingui el mateix desig.
Doncs no. Era ben estrany.

L’escarabat groc continuà el seu camí fins arribar a casa de la seva clienta. El Miquel reduí la velocitat i passà pel seu costat observant. L’home es limità a tancar la porta del cotxe i entrar a casa. Fi de la funció. Els budells del Jota despertaren de cop amb un bramul colossal que ressonà per tot el barri. Sort que l’home que seguien ja era dins a casa. Però si esperava trobar alguna cosa per sopar a cal Johnson, anava apanyat

A la Lucia li havia reprès, aquella sopa d’oca que s’havien escalfat per dinar. “Johnson, me está subiendo un calorcico…”, avisà amb el primer glop. Potser sí que està una mica calenta, aquesta sopa, pensà el Jota Efa. Al segon glop, la Lucia ja s’havia tret el vestit ample que portava i s’havia quedat amb el biquini negre ribetejat d’or. El Jota Efa, per la seva banda, començava a sentir que un mena d’escalforeta s’escampava per tota la superfície de la seva pròpia pell.

—Johnson, no sé muy bien que me pasa pero sí que me imagino que puede pasar si no pasa lo que espero que pase —feu la Lucia al següent glop—. O sea… —intentà explicar.
Però ja no hi havia cap lògica ni cap sentit en el que estava passant.

La Lucia s’havia plantat, majestuosa, sense biquini ni vergonya, davant d’un Jota Efa enardit que també anava nu i armat. Ambdós afamats. El que quedava de sopa en els bols es refredà, durant tota la tarda, mentre ells es menjaven mútuament a l’habitació, fent servir el llit de taula i els dits per coberts.

Quan el Jota i el Miquel van arribar, la Lucia i el Jota Efa dormien com dos socs. La ràbia de trobar el rebost buit no sobreeixí amb violència com era d’esperar sinó que sumí els dos amics en una depressió que els deixà ensopits al sofà. El sol s’havia post totalment. A través del balcó es podia veure com la foscor de la nit envaïa la plaça com si fos un líquid negre omplint un recipient. Una sopa d’oca impossible d’empassar.

Continuarà (si Déu vol)

Trilogia Marxista (1): Un dia a la platja o Animal Crackers
Trilogia Marxista (2): Un tarda al riu o Sopa d’oca
Trilogia Marxista (3): Un nit al teatre o Amor en conserva

Booking.com

Sigui el primer a comentar

Deixar una resposta

La seva adreça de correu no es publicarà


*


A internet des de 1998