29 de març de 2017

Trilogia Marxista (1): Un dia a la platja o Animal Crackers

“L’objecte de vigilància es va limitar a prendre el sol, parlar amb la seva amiga, entrar a nedar de tant en tant. L’amiga prenia el sol, parlava amb l’objecte de vigilància i entrava a nedar amb ella de tant en tant”

platja

Era de bon matí. El cafè encara no havia pujat i Ràdio Falset ja avisava que les temperatures durant el dia s’enfilarien com un mico palmera amunt. La Lucia badallava com un hipopòtam. No acabava d’entendre com és que el JF, dissimuladament, l’havia fet aixecar del llit, tot i que era dissabte. Ell, en canvi, semblava estar molt actiu, com un gos petaner a punt de sortir a passejar. Havia parat taula, havia fet suc, havia torrat pa, traginava plats i coberts i taral·lejava cançons d’estiu mentre esperava el cafè.

Son germà el Jota però, ni s’havia immutat, roncava a l’ample, com un bulldog francès. Era normal, pensà la Lucia; la fresqueta matinera retenia el termòmetre i era el millor moment per dormir. Perquè coi l’havia fet aixecar el Jota Efa a ella?

—Vamos a la playa? —feu ell d’improvís, portant el cafè i somrient com un gigoló italià.
—Oh-o-o-oh-oh! —respongué ella cantant.
Davant la cara de perplexitat del Jota Efa, la Lucia s’explicà:
—¿No és así la canción? Es de los años 80. ¿O era otra la que cantabas?

El Jota Efa recordava haver taral·larejat: “Eva Maria se fue buscando el sol en la playa…”; “Cuando calienta el sol, aquí en la playa…”; “La playa estaba desierta, el mar bañaba tu piel…”; “Vaya, vaya, aquí no hay playa…”; “No te olvides la toalla cuando vayas a la playa…”; “Mirando al mar soñe…”. Una bona col·lecció de les anomenades cançons d’estiu. I totes ben antigues, és clar; l’única manera de poder cantar una cançó d’aquelles és que el pas del temps li hagués donat un toc suficient de nostàlgia que li suavitzés la carrincloneria. Però no havia cantat pas “vamos a la playa”, simplement havia fet una pregunta.

—Ah! Que lo dices en serio —feu la Lucia.
—Bueno… tengo una vigilancia —reconegué ell.

Es tractava de seguir una dona. El seu home sospitava que li feia el salt. Aquell dia havia quedat per anar a la platja amb una amiga. No van perdre la seva pista pels pèls, perquè la Lucia, abans no va trobar el banyador que li feia el pes, les xancles a joc, les ulleres de sol del mateix color i un vestit ample ni massa mudat ni massa esport, necessità una bona estona.

El cotxe de la dona presumptament adúltera es dirigí cap al sud i a l’altura de Móra es desvià cap a Tivissa. Devien anar a Hospitalet o Miami, doncs. Sortosament el cotxe era fàcil de seguir: un Volkswagen escarabat del nou model i de color groc.

Arribant a Hospitalet, en comptes d’enfilar recte fins a la línia de costa, van desviar-se a la dreta i van anar baixant en direcció sud per l’N-340. Més avall giraren cap a l’esquerra, a la zona del camp de futbol, i continuaren baixant per una avinguda. Al final hi havia el càmping “El Templo del Sol”.

—A la playa del Torn! —cridà la Lucia, esglaiada.
Després de tant esmerçar-se en la vestimenta, ara resulta que anaven a una platja nudista!

Ara, perquè ens hem d’enganyar, el que ell més desitjava quan la veié sortir de casa a punt, era arrencar-li tot a mossegades, com un lleó afamat a la caça d’un antílop

Segons el Jota Efa, la Lucia hi havia guanyat amb el canvi. El biquini negre rivetejat d’or li quedava que ni pintat; semblava una artista de cine. Els accessoris li donaven un toc sofisticat; talment un mite del setè art. Ara, perquè ens hem d’enganyar, el que ell més desitjava quan la veié sortir de casa a punt, era arrencar-li tot a mossegades, com un lleó afamat a la caça d’un antílop. Cosa que a hores d’ara ja era totalment innecessari.

El mar era d’un blau caribenc, el cel d’atzur, l’arena de daurada lluentor. Sobre la llenca de terra que rebia les onades amoroses del Mediterrani s’estenien una munió de cossos nus en una cerimònia d’ofrena al sol. Era com una parada de rèptils posant la seva sang a escalfar, però amb un aspecte molt més sensual. Tanmateix, ningú no arribava pas al punt de tacte de préssec que tenia la pell de la Lucia.

Ara bé, aquesta qüestió no treia que entre els exemplars de gènere femení allí reunits no n’hi haguessin alguns dignes de reconeixement. Entre ells el de la dona a qui vigilaven. Devia estar a la trentena. Tenia un cos ben cuidat, el pubis arregladet, les ungles de mans i peus pintades d’un color suau; els pits —ben posadets— de mida petita.

I si la presumpta adúltera estava de bon veure, la seva amiga era espaterrant. Una dona de formes sinuoses, generosa de pit, exuberant, de somriure lluminós, ulls clars, cabellera negra i pell color cafè amb llet.

Feines com aquesta eren de bon fer, pensava el Jota Efa.
—¡Maño! ¿Estas en la gloria, eh? —se’n fotia la Lucia.
—Tu no saps que el paradís islàmic està ple de donzelles eternament joves i verges? Ves que no sigui aquí!

El matí va transcórrer amb aquella placidesa característica del “dolce far niente”. L’objecte de vigilància es va limitar a prendre el sol, parlar amb la seva amiga, entrar a nedar de tant en tant. L’amiga prenia el sol, parlava amb l’objecte de vigilància i entrava a nedar amb ella de tant en tant. En aquestes ocasions es feia el silenci absolut a la platja —fins i tot el mar aturava momentàniament les seves onades— i tots, homes i dones, contemplaven embadalits l’harmonia d’aquell cos de moviments felins.

—¿Johnson, no te bañas? —demanava periòdicament la Lucia.
—No la vull perdre de vista —s’excusava ell, assenyalant les dues dones assegudes no massa lluny d’ells.

En realitat, el Jota Efa sentia complex de musaranya: el mamífer amb el penis més petit. La majoria de mascles que s’exhibien pel voltant es vantaven d’un ventre llis, una esquena ampla i, sobretot, d’una bona caixa d’eines. Com si s’haguessin reunit tots allí espontàniament. És clar, era el millor lloc per a trobar company de llit ocasional! Per això la dona del seu client devia vindre aquí.

La Lucia confirmà que molts dels homes més que mirar es deixaven veure, declarant la seva disponibilitat. Això no obstant: “Tambien hay mucho viejico verde”. Malgrat tot, les dues amigues estaven aïllades enmig del munt de cossos nus i totalment insensibles als possibles encants del gènere masculí. A la millor havien anat a la platja perquè simplement volien anar a la platja i punt.

—La vigilància és una cosa de paciència —sentencià el Jota Efa.
—Y el sexo de inteligencia —reblà la Lucia.
—Què vols dir?
—Yo no quiero decir, digo.

El Jota Efa es quedà amb cara de babau, com un ximpanzé quan fa el gest de somriure. La Lucia, coqueta, s’arreglà el cabell, posant l’espatlla ben recta i els pits erts, com una gata estarrufada.

—Johnson ¿estás empalmado?
Era una pregunta retòrica. I era un inconvenient a l’hora de vestir-se que retardà la represa del seguiment

Vora les tres de la tarda, la parella d’amigues aixecà la paradeta. Plegà tovalloles, bosses, para-sol i començà la cerimònia de vestir-se. En aquell ambient nudista, l’acte de posar-se la roba de nou era un acte més transgressor que despullar-se en una platja convencional.

—¿Se teminó la playica? —feu la Lucia, incrèdula.
El Jota Efa arronsà les espatlles. Ell es limitava a seguir la dona del seu client. Anés on anés.
Quan van reaccionar, van haver de córrer. Les dues dones enfilaven el camí cap a terra endins. El Jota Efa s’aixecà d’una revolada, oblidant la vergonya
—Johnson ¿estás empalmado?
Era una pregunta retòrica. I era un inconvenient a l’hora de vestir-se que retardà la represa del seguiment.

—¿Donde han ido? —cridà cabrejat el Jota Efa, de nou al volant del 4L.
Eren enmig del nucli urbà d’Hospitalet i l’escarabat groc no es veia enlloc.
—Habran ido a comer —feu la Lucia.
—Sí, és clar. ¿Però on?
—Prueba a hacer el camino de vuelta. A lo mejor comen en algun bar de carretera.

Abans d’arribar a Masriudoms ja tenien de nou el cotxe a la vista. El Jota Efa es tranquil·litzà. Els budells de la Lucia començaren a impacientar-se. Passaren Masboquera i arribaren a Vandellòs. No semblava que aquella parella de dones tinguessin cap intenció de parar a dinar.

—¿Esas chicas no comen? —s’estranyava la Lucia.
La gana a aquelles hores ja era una necessitat urgent i dins la panxa de la Lucia un animal ferotge es removia engabiat. El Jota Efa no parava de fumar un cigarret rere l’altre.

—Vols dir s’han passat el matí a la platja i tornen cap a casa sense dinar i, al damunt, sense ni menjar-se una rosca?
Doncs sí, perquè quan van passar per Tivissa la cosa ja estava clara: se’n tornaven a casa. Quina merda de vigilància i quina manera més estranya de fer-li el salt al marit!
—Espero que tu hermano nos haya dejado alguna cosica de comer.
“Ha!”, pensà el Jota Efa. Però no digué res per no empitjorar l’ànsia de la Lucia.

Ells no ho sabien pas però el Jota, en aquell mateix moment, també estava de vigilància.

Al matí, tan bon punt sentí que la Lucia i son germà marxaven, saltà del llit. Esmorzà d’una correguda: un gran bol de cafè amb llet on hi abocà un bon grapat de galetetes d’aquelles amb formes d’animals. El primer cigarret del dia l’encengué sortint de casa.

Com un gat a l’aguait per si sortia un ratolinet, s’apostà vora la casa de qui havia de vigilar. La dona de la casa havia marxat. A dins devia quedar el seu marit, sol. Era l’objecte de la seva vigilància. Calia veure si alguna dona el visitava o si ell visitava alguna dona. Fer fotos, trobar proves, demostrar que era un adúlter…

Portava allí tot el matí. L’home no havia sortit de casa i ningú no havia vingut pas a veure’l. Un avorriment!

L’escarabat groc s’aturà davant mateix de la porta d’una casa de l’avinguda Catalunya. Devia ser casa de l’amiga de la dona del seu client. El Jota Efa dissimulà passant de llarg amb el 4L a una velocitat mitjana. La morenota baixà del cotxe, feu dos petons a l’altra i entrà a casa. Fi de la funció.

—No entiendo nada —digué la Lucia

L’escarabat arrencà de nou i continuà. El Jota Efa, dos carrers més enllà, girà cua i tornà enrere. Passà per davant la casa del seu client observant dissimuladament. La dona del seu client baixava del cotxe i entrava a casa. Doncs sí; semblava ser que efectivament s’havia acabat la funció.

El Jota, amagat rere la vegetació d’un jardinet davant la casa que vigilava, tenia la mateixa impressió. La seva clienta acabava d’arribar dins d’un escarabat groc gens discret. Si l’esposa tornava, el marit no tenia ocasió d’enganyar-la. I a l’inrevés. Perquè sabia, per boca de la dona, que la sospita era recíproca. La dona sospitava del marit i l’home sospitava de l’esposa. Un matrimoni molt ben compenetrat, pensà el Jota; fins i tot a l’hora de posar-se les banyes. Àdhuc a l’hora de triar detectius…

Era l’hora en què el sol esdevé un astre criminal. Els jugadors, encara que tinguessin bones cartes, renunciaven al joc. Era com si el gran faedor hagués tombat la capsa de galetetes i s’haguessin escampat tot de figuretes d’animals per terra. Però tot eren espècies de sauris extingits.

Continuarà (si Déu vol)

Trilogia Marxista (1): Un dia a la platja o Animal Crackers
Trilogia Marxista(2): Un tarda al riu o Sopa d’oca
Trilogia Marxista(3): Un nit al teatre o Amor en conserva

Booking.com

Sigui el primer a comentar

Deixar una resposta

La seva adreça de correu no es publicarà


*


A internet des de 1998