29 de març de 2017

Segrest vegetal o Per l’olor se sap on és l’herba

“Al despatx d’alcaldia, els Johnson fumaven asseguts en dos butaques, l’alcalde donava tombs a la cambra remugant (“terroristes, assassins, malparits!”) i el regidor de festes enfonsava els cap entre les seves mans, abatut”

Foto: Miquel Bové
Foto: Miquel Bové

 

Al migdia d’aquell funest dotze d’agost les llambordes de la Quartera estaven veritablement roents. L’escalfor que havien absorbit la desprenien després en forma de corrent que ascendia, invisible, però que produïa la refracció de la llum. El Jota s’entretenia aprofitant aquest efecte i mirava des del balcó a l’altra banda de la plaça on els elements de les façanes semblaven doblegats o trencats; sobretot les banderes i domassos que els falsetans havien penjat en ocasió de la seva festa gran. Els Johnson també en tenien una, al seu balcó. Una bandera de Falset, amb el castell i les dos falçs sobre fons lila, amb un afegit a la base que deia “‘Johnson&Johnson detectius’ us desitja una bona festa major”.

El Jota Efa, de mentre, era dins del menjador, repassant el programa de festes. S’entretenia comptant els diferents actes que requerien vestimenta de gala per tal de veure si tenia roba suficient. La Lucia li havia donat l’ultimàtum: “Si vuelves a repetir de ropa cada dia de baile como el año pasado, yo me quedo en casica”. O sigui que hi havia feina: el pregó, la cercavila, els concerts, el vermut, el teatre, el correfoc, el corremulassa, l’espígol, les danses, el ball de coques, la batalla de flors… És clar que hi havia actes als quals es podia anar sense mudar, però tot i això, ni que fos d’esport, la Lucia exigia elegància.

Poc s’esperaven els Johnson que aquelles festes s’estiguessin a punt de suspendre.

—Mecasum tot! —exclamà el Jota Efa.

El so insistent del telèfon acabava de fer-lo descomptar. Son germà, a fora, no tenia pas cap intenció d’agafar-lo.
El Jota Efa, enrabiat, agafà el programa de festes i el llençà. Feu cap a baix a la plaça.

—Ja te l’has après de memòria? —feu el Jota.

El Jota Efa anava a replicar però el telèfon continuava sonant. Fos qui fos era un pesat.

—Digui’m —feu el Jota Efa, emprenyat—. Alcalde! —digué acte seguit, en reconèixer la veu.

La cara li canvià de cop. Fins i tot el Jota se n’adonà, sense veure-ho. S’olorava la tragèdia. Es tractava d’una situació d’emergència municipal, anuncià l’alcalde. Si ells no ho solucionaven no hi hauria més remei que suspendre la Festa Major.

Un minut i mig després tots dos germans eren al despatx de l’alcalde. No havien tingut temps de pensar-s’ho massa

—Això és terrorisme —cridava el batlle, donant tombs sense parar al voltant de la taula.
—Però que és exactament el què…? —preguntava el Jota Efa.
—Terrorisme! —continuava cridant l’alcalde, cada vegada més desesperat—. Com es poden atrevir…?
—Un atemptat? Com, on, quan…? —demanava el Jota.
—Un segrest! —explicà el regidor de festes —. És un segrest.
—Terroristes! —cridà l’alcalde.
—A qui han segrestat, però? —preguntà el Jota Efa, intentat entendre el cas que havien de resoldre.
—A la pubilla? A l’hereu? —intentà endevinar el Jota.
—L’espígol. Han segrestat l’espígol —confessà el regidor de festes.

L’espígol? Com, que havien segrestat l’espígol?

—Que han tallat tot l’espígol! Que no en queda! —explicà el regidor de festes.

L’alcalde continuava cridant exasperat. I és que la festa de l’espígol és un dels actes clau de la festa major de Falset. Els xiquets i xiquetes, en parelles que els pares han apanyat gairebé des d’abans del naixement, recorren el poble en cercavila. Tots van ben mudats, amb vestits que les famílies han escollit meticulosament setmanes abans. La nena és l’encarregada de portar penjada al coll una panereta on es fiquen els branquillons d’espígol. Aquesta panereta és un estri gairebé sagrat que passa de mares a filles com un testimoni de continuïtat de la tradició. Durant el recorregut, els nens van llençant l’espígol per terra, de manera que al final queden tots els carrers perfumats. Per tal de disposar de tota la quantitat d’espígol que es necessita, l’ajuntament s’encarrega de tenir-ne algunes plantacions que dies abans es tallen, se’n fan branquetes curtes i s’assequen. Si no hi havia espígol no es podia fer la festa. I sense la festa de l’espígol no hi havia Festa Major.

—S’han posat en contacte els segrestadors? —preguntà el Jota Efa.

La pregunta tenia un punt d’incredulitat. No seria una bretolada o un simple robatori?

—Tenim això —feu l’alcalde allargant un sobre on hi deia “A l’alcalde” amb lletres de diari retallades i apegades.

A dins, un paper imprès deia allò habitual en aquests casos: està en poder nostre, no avisin a la policia, ens posarem en contacte nosaltres, si segueixen les nostres instruccions ningú prendrà mal…

Les hores anaven passant. Al despatx d’alcaldia, els Johnson fumaven asseguts en dos butaques, l’alcalde donava tombs a la cambra remugant (“terroristes, assassins, malparits!”) i el regidor de festes enfonsava els cap entre les seves mans, abatut. Era mitja tarda quan sonà el telèfon. Tothom obrí els ulls i tensà els músculs.

¿Ez er ayuntamiento?… —sentiren tots pel mans lliures.

El presents es miraren, intrigats. L’alcalde s’aturà al mig del despatx amb un bri d’esperança als ulls

Zoy er zargento Málaga. Ezto….. ¿a la Guardia Civí noh dan entrada gratiz de la Fiezta Mayó, no?

Al batlle gairebé li agafa un infart. El regidor de festes engrapà l’auricular d’una estrebada:

Ja lo parlaremos zargento, eh!. Ahora penge. Nesesitamos la linia libre para parlar con los segrestadores. Esto… vull dir con el representante, de las orquestas, entèn?
¿Paza argo? Miren que yo tengo la narí mu fina —s’oferí el sargento.
No hombre, no. Que ha de passar? —feu el regidor intentant esborrar qualsevol sospita —. Bueno, apa —penjà.

L’alcalde aixecà les celles mirant els Johnson. “Què?”, semblava dir. El regidor de festes també els mirava, amb la mà repenjada sobre el telèfon, com si intentés evitar que sonés o que algú els pogués sentir des de l’altra banda de la línia. Tots tenien la mateixa preocupació: calia evitar com fos que ningú se n’assabentés d’aquell segrest, sobretot el sargento.

—Crec que el millor seria que fessin arribar un bon feix d’invitacions al quarter —proposà el Jota Efa.
—És clar, és clar —digué l’alcalde—. El que convingui, per tal que la guàrdia civil no s’hi posi.
—Aviso l’agutzil que els les faci arribar —digué el regidor, sortint del despatx.

Després d’un curt silenci, el Jota s’escurà la gola i plantejà un interrogant que feia estona que li rondava pel cap.

—No trobeu que és estrany que no hagin enviat cap prova de vida?
—Què vol dir? —preguntà el batlle.
—No sé… un dit del segrestat, un tros d’orella… —explicà el Jota.
—Però si és…?
—Podien fer arribar un branquilló, una foto dels camps a mig tallar —se n’adonà el Jota Efa.
—Que voleu dir, que no és un segrest? —l’alcalde es posà tens.

El soroll de la porta obrint-se de cop trencà la tibantor de l’ambient. El regidor de festes, esverat, els anuncià amb la veu forta:

—L’agutzil no hi és! Ningú no sap on para.

La nit caigué sense que rebessin notícies. El Johnson se’n tornaren a casa. Demà seria un altre dia. Allí ni els convidaven a sopar ni els oferien cervesa ni res. Què rancis! El regidor de festes també se n’anà a sopar. L’alcalde es quedà sol al seu despatx. “Jo sóc l’últim a abandonar la barca”, va dir. Doncs molt bé! Perquè si l’espígol no apareixia segur que el poble sencer s’enfonsava.

Abans d’arribar a casa, baixant per la Quartera, ja sentiren l’olor. La Lucia devia estava cuinant “migas”. Van accelerar el pas i entraren corrents al pis. La taula era parada amb unes tovalles de quadres vermells i blancs i el porró al mig.

Sabia yo que apareceríais a la hora de la cena —digué ella.
—És que tenim un cas —feu el Jota
¿Ah, si?
—Ens ha contractat l’ajuntament —digué el Jota Efa.
¡Vaya! ¿Y se puede saber de que va el caso?

Els Johnson van romandre amb la boca tancada. El Jota va pinçar-se els llavis amb dos dits i son germà es va posar l’índex al davant.

¡Muy bien! Pues yo sé de un asuntico del ayuntamiento que ronda por el juzgado y no os voy a decir nada.
—És un segrest! —confessà el Jota Efa de seguida.
¿Un secuestro? No entiendo nada.
—Jo tampoc —feu el Jota, que es va desentendre de l’assumpte i se’n va anar cap al telèfon a fer una trucada.

La Lucia, de mentre, explicà al Jota Efa què és el que remenaven al jutjat sobre l’ajuntament.

—La Guardia Civil descubrió hace poco unas plantaciones de marihuana por los alrededores. El sargento ordenó arrancar y confiscar todas las plantas. Después, desde el juzgado, hemos solicitado el nombre del titular de todas esas fincas.

El Jota Efa feu un traguet del porró, esperant el nom del propietari.

Son municipales —conclogué la Lucia.

No havien de deixar pas de sopar! Les “migas” estaven excel·lents i el porró van haver de reomplir-lo dos vegades.

—Llàstima que no tenim també un porret! —va fer el Jota Efa.
—El Miquel no hi és i el paio que m’estava venent ara ha desaparegut —explicà el Jota.
Qué quiere decir desaparecido?
—Doncs que ningú sap on para. A la feina es veu que tampoc fa cap.
—On treballa? —feu el Jota Efa, més per curiositat que altra cosa.
—Me sembla que és el que fa d’agutzil.

“Doncs a mi em sembla que ja sé el que passa”, pensà el Jota Efa. L’endemà al matí els Johnson agafaren el regidor de festes i li demanaren que volien veure personalment les finques on s’havia plantat l’espígol segrestat. No en quedava res, certament, però en algun camp, entremig de les plantacions tallades, havien deixat algun arbust verd.

—Vols dir que això no és…? —preguntà el Jota a son germà
—Shhh! —feu el Jota Efa —. No diguis res.

L’encarregat que a l’agost l’espígol estigués a punt era el jardiner municipal, és clar, però l’agutzil també hi tenia accés, explicà el regidor. Tornaren a l’ajuntament vora migdia. L’agutzil encara no havia vingut a treballar però s’havia rebut un altra carta anònima amb un missatge molt clar: quant, quan i on.

—Naltros ens en fem càrrec —digué el Jota Efa—. I de les entrades per la Guàrdia Civil també.

El on i el quan el tenien clar: Pub Bristol, aquella mateixa nit. El quant van estimar-se més no esbrinar-lo. El maletí estava ben atapeït. Tal com deien les instruccions, van deixar-lo a l’últim sofà tocant a la porta que anava als lavabos. Van perdre una estona fent unes cerveses per dissimular i van marxar. Però es van plantar, fumant, a l’altra banda del carrer, amagats en una portalada. Des d’allí van poder observar la gent que entrava i sortia durant tota la nit. Ningú es va emportar el maletí. Quan el Pep del pub anava a tancar, els Johnson van sortir de la foscor i el van cridar.

—Se l’heu deixat valtros, aquell maletí? —va preguntar ell, de seguida.
—No. El maletí és meu —digué un paio que aparegué de sobte.
Era l’agutzil.

L’endemà, de bon matí, el Johnson es presentaren al quarter amb l’excusa de portar —de part de l’alcalde— entrades de la festa major per als guàrdies.

Todo zea por la fiezta maió —digué el sargento.
Todo por la pàtria —replicà el Jota.
—Me han dicho que ha requisado unas plantaciones de marihuana… — feu el Jota Efa.
Poz zí —digué el sargento —. Oz lo voy a enzeñáPa mí que e er mayó alijo que se ha confiscao nunca.

El sargento els portà a un magatzem on guardaven el material requisat. El Jota Efa podia tenir certs dubtes i podia desconfiar de la seva intuïció, però és que abans d’entrar ja se sentia el perfum. L’espígol tallat era allí.

El dia catorze a migdia l’espígol ja estava de nou a les dependències municipals. El regidor de festes s’havia posat en marxa i anava d’aquí cap allà encarregant feines i decidint detalls. Al seu despatx, l’alcalde, cofoi, preparava el seu discurs de Festa Major.

El Jota Efa, de mentre, ensenyava a la Lucia tot el mostrari de roba nova que s’havia comprat.

¡Johnson! Voy a quedar mal a tu lado.
—No senyora —digué el Jota Efa i obrí l’armari on ben arrenglerats hi havia tot de vestits nous de dona a joc amb els seus.
¡Esto te ha debido costar…!
—Que va! Només una part del rescat.
¡Cuéntame eso!

L’origen de tot l’embolic havia començat quan l’agutzil, que aprofitava els camps d’espígol per poder conrear de manera dissimulada alguna planta de maria, va descobrir que la guàrdia civil sospitava alguna cosa. Va pensar que el millor era desaparèixer una temporada i, per excusar-se que no anava a treballar, simulà un segrest. Les cartes anònimes les enviava ell mateix però l’alcalde entengué que es tractava de l’espígol. Qui coi havia de segrestar un agutzil?

El cas és que el sargento Málaga, pensant que tenia entre les mans un cas de tràfic de drogues de dimensions internacionals, havia ordenat arrasar tots els camps. De fet, l’únic que quedà foren justament les plantes soltes que sí que eren de maria perquè l’espígol el van tallar tot.

¿No me digas que os habeis quedado el rescate?
—Bah! Hem recuperat l’espígol, que era l’important. El sargento no justirà boca perquè ningú no sàpiga que confon l’espígol amb el cànnabis. L’agutzil tampoc, perquè no li interessa que es descobreixi que era un segrest simulat. A més, amb aquesta història la guàrdia civil s’oblidarà de les quatre plantetes que té. I l’alcalde, que estava disposat a pagar el que convingués, és el més feliç del món: té l’espígol i l’agutzil ja ha aparegut.
—Ja tinc la factura a punt! —cridà el Jota des del menjador.
¿Encima vais a cobrarles? —s’escandalitzà la Lucia.
—En realitat la factura és per una altra feina —explicà el Jota Efa—. L’alcalde està tan content que ens ha ofert un privilegi que no permet que rebutgem.

La cara de la Lucia es congelà en una expressió d’esglai. El Jota Efa aixecà el braç mostrant el que agafava amb la mà: una panereta.

—Tu i jo hem d’encapçalar la cercavila de l’espígol —digué.

En aquell mateix moment esclatà el repic de campanes i l’enlairada de coets que anunciava el principi d’una Festa Major que sense els Johnson mai no s’hagués celebrat.

Booking.com

Sigui el primer a comentar

Deixar una resposta

La seva adreça de correu no es publicarà


*


A internet des de 1998